Cerdà : la novel·la La Cita i un gènere fantàstic a desxifrar : La nouvelle La cita et un genre fantastique à déchiffrer

En un primer nivell de lectura, « La cita » (Col·locació de personatges en un jardí tancat) és una novel·la curta adscrita al gènere fantàstic. Ens conta la manera, fantàstica, com una persona es pot tornar boja. La seva particularitat és que el fantàstic apareix aquí al pic del dia i sota el sol, i afecta un individu aparentment ple de salut del qual coneixem de mica en mica tota la trajectòria vital, un individu curiós de la història del seu país, un ser que ha estat visiblement traumatitzat essent encara un adolescent, per la guerra, l’ocupació alemanya i la Resistència, un home incomprès per la seva dona. Aleshores hom es pot preguntar si la follia no és pas, per ell, una mena de dimissió, o de suïcidi. Vet aquí, doncs, com de la història d’un home cansat un autor genial pot treure’n una obra fantàstica que pot fer les delícies d’un psicoanalista i que, literàriament en tot cas, pren unes dimensions considerables, crea tota una mitologia i fins i tot una cosmogonia. A més a més desperta les antigues terrors nades de la ignorància, i desperta també les velles culpabilitats sobre les quals la religió cristiana també ha cregut haver-se de recolzar. Les batallades que Jordi sent són tot això a la vegada, el que un Unamuno potser anomenaria el sentiment tràgic de la vida.

Au premier niveau de lecture, « La cita » [Le rendez-vous] est une nouvelle qui appartient a genre fantastique. Elle raconte le parcours, fantastique, qui mène un homme à la folie. Mais le fantastique, ici, apparaît en plein jour et au soleil, et affecte un individu en parfaite santé dont nous découvrons peu à peu la trajectoire biographique : un individu curieux de l’histoire de son pays, un homme qui a été manifestement traumatisé, alors qu’il était encore adolescent, par la guerre, l’occupation allemande et la Résistance, un homme incompris de sa propre épouse. On peut se demander alors si la folie n’est pas, pour lui, une sorte de démission ou de suicide. Et voici comment, de l’histoire d’un homme fatigué, un écrivain génial peut tirer une œuvre fantastique qui pourrait faire les délices d’un psychanalyste et qui, littérairement en tous cas, prend des dimensions considérables, crée toute une mythologie et même une cosmogonie. En outre, elle réveille les peurs anciennes nées de l’ignorance, et réveille aussi les vieilles culpabilités sur lesquelles la religion chrétienne a cru devoir s’appuyer. Les volées de coups de tambour que le héros, Jordi, entend sont tout cela à la fois, ce qu’un Unamuno dirait le « sentiment tragique de la vie ».

Dins un primièr nivèl de lectura, « La cita » (.Col·locació de persontages en un jardí tancat) es un roman brèu qu’aparten al genre fantastic. Nos conta la manièra, fantastica, que mena una persona a la foliá. Sa particularitat es que lo fantastic apareis aicí en plen jorn e jos lo solelh, e afècta un individú aparentament plen de santat, de qui coneissèm pauc a pauc tota la trajectòria vitala, un individú curiós de l’istòria de son país, un èstre qu’es estat manifèstament traumatizat quand encara èra un adolescent, per la guèrra, l’ocupacion alemanda i la Resistència, un òme incomprés per sa femna. Alavetz, òm se pòt demandar si la foliá es pas, per el, una mena de demission, o de suicidi. Vaquí doncas coma de l’istòria d’un òme fatigat un autor genial pòt fargar una òbra fantastica, que pòt far los delicis d’un psicanalista e que literàriament en tot cas pren dimensions considerablas, crèa tota una mitologia e quitament una cosmogonia. De mai, revelha las anticas terrors nascudas de l’ignorància, e revelha tanben las vièlhas culpabilitats sus las qualas la religion crestiana tanben a cregut dever s’apiejar. Las batalhadas que Jòrdi entén son tot aquò a l’encòp, çò qu’un Unamuno apelariá lo sentiment tràgic de la vida.